La fonètica és la branca de la Lingüística que estudia la producció dels sons per part de l'emissor (fonètica articulatòria), la percepció i interpretació dels sons per part del receptor (fonètica perceptiva) i les propietats físiques del so (fonètica acústica).

Els sons es transcriuen entre claudàtors [ b ]

La fonologia, en canvi, estudia el valor funcional dels sons des del punt de vista lingüístic, és a dir, com a unitats mínimes distintives que, commutades (intercanviades) produeixen un canvi de significat.

Els fonemes es transcriuen entre barres inclinades / b /

 

El cos humà funciona com un instrument de corda, a l'hora d'articular els sons : necessita l'aire, les cordes (vocals) i una caixa de ressonància.

Per a poder parlar, l'aire és expirat gràcies als pulmons, la tràquia i el diafragma (cavitats infraglòtiques) . Quan aquest aire passa per la laringe, les seves cordes o plecs vocals poden vibrar o no. La caixa de ressonància és la zona de la faringe, rinofaringe, boca i llavis (cavitats supraglòtiques) , que són diferents elements que modifiquen la qualitat del so que arriba des dels pulmons . Aquests elements adopten posicions diferents que van configurant cada so.

Els òrgans d'articulació bucal són els llavis, les dents, els alvèols, el paladar (que té tres parts: el paladar dur o prepaladar i paladar mitjà; i el paladar tou o vel del paladar), l'úvula o campaneta, la llengua (amb l'àpex o punta, el predors, el dors, el postdors, l'arrel o part més posterior) i l'epiglotis.

 

El nombre de sons pronunciables és il.limitat, i fins i tot la mateixa persona és capaç de pronunciar el mateix de so de formes diferents. Els sons depenen de l'anatomia de cada persona i a més varien també segons la situació en l'espai del nostre cos. Els sons també canvien en funció dels sons que tenen al costat.

El so és una unitat física, doncs, i mesurable amb diversos aparells.

El fonema, en canvi, és una unitat abstracta: la unitat mínima no significativa, però sí distintiva, que es pot aïllar en una cadena fònica. És a dir, no té significat, però es pot intercanviar amb altres fonemes i això provoca un canvi de significat en la paraula:

cel
bel
fel
gel
mel
pèl
rel
tel
zel
/s /
/ b /
/f /
//
/m /
/ p/
/r /
/t /
/ z /

Els fonemes s'oposen i defineixen per trets distintius : /p/ i /b/ són oclusius i bilabials, però són diferents - sonen diferent- perquè /p/ és sord i /b/ és sonor.

 

L'Associació de Fonètica Internacional es va crear l'any 1886. Una de les seves troballes principals fou la creació de l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI en català, IPA en anglès), per ajudar a l'aprenentatge d'una llengua i fer filologia comparada, dialectologia, etc. Si dominéssim tots els seus símbols podríem parlar qualsevol llengua només llegint la transcripció fonètica... això sí, sense saber què diem!

Aquest alfabet presenta la relació entre un so i un símbol gràfic, que, evidentment, produeix el catàleg de sons d'una llengua. Aquest catàleg pot ser molt diferent d'una llengua a una altra, però si dues llengües comparteixen un mateix so, aquest té el mateix símbol a cadascuna. Fixeu-vos en la diferència de so de la grafia inicial entre el castellà i el català , i la semblança de so entreles dues "r":

jardinero
jardiner

La relació entre la representació del so de l'AFI i la grafia (o lletra escrita) no és unívoca. En català ens podem trobar amb aquests casos:

  • Un mateix so amb més d'una grafia : nas-cel-rossa-lluç [s]
  • Una mateixa grafia amb més d'un so: casa-cingle [k] [s]
  • Una sola grafia que representa dos sons consecutius: luxe [ks]*
  • Dues grafies que representen un sol so: guerra [g]
  • Una grafia que no té cap so: home

Els altres casos , pel que fa a les consonants, són :

[p] (grafies b,p); [t] (grafies t,d); [k] (grafies c,k,g,q, qu); [b] (grafies b,v,w), [g] (grafies g,gu) ; [z] (grafies s,z), [] (grafies, x,ix) , [] (grafies j,g); [dz] (grafia ts); [t] (grafies tx, ig); [d] (grafies tj,tg,dj); [r] (grafies r,rr); [m] (grafies m,n).

I pel que fa a les vocals:

[] (grafies a,e,), [u] (grafies o,u)

* Nota- La "x" té el so [ks] en totes les paraules, excepte en les que comencen per ex- + vocal/h, que llavors sona [gz]. També sona [gz] si la paraula va seguida de vocal o un so sonor, perquè es sonoritza. Compareu : explicar/exhaust, prefix culte/prefix grec.

I si aquesta lletra va seguida de -ce-, -ci-, -s-, un mot que comenci per ex-, que hauria de sonar [gz], pot sonar [ks]:

excitar
[ksitá]

Els sons vocàlics es produeixen quan l'aire que surt dels pulmons no es troba cap obstacle en el seu camí i les cordes vocals vibren: les vocals són sempre sonores.

Els trets distintius de les vocals són:

  • Grau d'obertura (de la boca)
  • Punt d'articulació ( lloc on se situa la llengua: anterior, central o posterior, que també es pot dir prepalatal, palatal o velar, respectivament)
  • Tonicitat de la vocal (si és tònica o àtona)

Això s'expressa mitjançant el següent quadre:

Obertura
Articulació anterior o prepalatal
Articulació central o palatal
Articulació posterior o velar
Vocals tòniques
1r grau
[i] camí
suc [u]
[e] rec
[o]tot
mel []
[] roc
[a] pa
2n grau
3r grau
4t grau
Vocals àtones
1r grau
grau intermedi
[i] caminar
sucar [u]
[]panet

[]: vocal neutra / [] : e oberta / [] : o oberta

[e] : e tancada / [o]: o tancada

La neutralització vocàlica es produeix en dos casos:

  • Quan [a], [e] i [] tòniques esdevenen [] en posició àtona
  • Quan [o], [] i [u] tòniques esdevenen [u] en posició àtona.

No es produeix neutralització en aquests casos:

  • Els adverbis en -ment, mantenen la vocal tònica de l'adj. d'origen, com a feblement.
  • El primer element d'un compost manté sempre la seva vocal tònica, com a cobrellit.
  • La neutra dels grups ea, ae, eo, es pronuncia tancada en alguns mots, com teatre, aeroport, coreògraf.

 

Els dialectes presenten diferències pel que fa al sistema vocàlic. Si prenem com a referència el quadre superior, que pertany al CATALÀ CENTRAL i a l'ALGUERÈS , podem veure els sons que resulten diferents:

  • El ROSSELLONÈS, o català septentrional, no té les e/o obertes tòniques, tanca la o en u (Canigú),perd la vocal final dels mots esdrúixols en -ia (histori) .I els diftons qua- gua- es pronuncien -co -go (aigo, pasco).
  • El CATALÀ NORD-OCCIDENTAL (o lleidetà) i el VALENCIÀ tenen dues vocals àtones més: e/o tancades i algunes e àtones sonen i en lleidatà (ginoll)
  • El BALEAR, o català insular, té la vocal neutra tònica i la o tancada àtona, perd la vocal final dels mots esdrúixols en -ia (histori) I els diftons qua- gua- es pronuncien -co -go (aigo, pasco).

FENÒMENS DE CONTACTE A DINS DELS MOTS

ELS DIFTONGS I TRIFTONGS

Si la i/u acompanyen una altra vocal, funcionen com a sons intermedis entre consonant i vocal, i s'anomenen graduals o aproximants. Fonèticament es representen així:

  • [j] , si la i precedeix o segueix la vocal i aquesta és nucli sil.làbic:
  • reien
    [r-jn]
  • [w] , si la u precedeix o segueix la vocal i aquesta és nucli sil.àbic:
    riuen
    [rí-wn]

Hi ha dos tipus de diftongs:

-DECREIXENTS : si i/u van per darrera del nucli sil.làbic. Les combinacions són:

      • ai: mai, airós.
      • ei: rei, feina
      • oi: noi, coi
      • ui: cuit
      • au: dau, cauré
      • eu: neu, veu
      • iu: riu
      • ou: ou, pou
      • uu: lluu

-CREIXENTS: si i/u van per davant del nucli sil.làbic. Això s'esdevé amb q/g+u+vocal: quatre, aigües, pingüí.

Exemples de triftongs: guai-tar, po-uai-re, a-de-qüeu

EL HIAT

Són dues vocals contigües però que pertanyen a sil.labes diferents, i per tant, són nucli sil.làbic cadascuna d'elles: re-a-li-tat, a-e-ros-tà-tic, du-a-lis-me, me-an-dre, po-dri-a.

LA SINÈRESI

Només és correcta en poesia, i es tracta de pronunciar com a diftongs dues vocals en contacte que són un hiat: pa-cièn-cia.

FENÒMENS DE CONTACTE ENTRE MOTS

L'ELISIÓ

Pèrdua d'un o més sons en contacte entre dos mots adjacents. Es produeix:

      • Quan les dues vocals àtones són idèntiques: amiga anglesa (amiganglesa)
      • Si una de les dues àtones és una neutra, desapareix la neutra: una orella (unurella)
      • Si la vocal neutra entra en contacte amb una tònica, desapareix la neutra: quina hora és? (quinorés)

LA SINALEFA

Enllaç en una sola síl.laba de dues vocals que pertanyen a paraules contigües. És un diftong sintàctic. Es produeix:

      • Si una de les dues àtones és una neutra: una orella (unaorella)
      • Si les vocals en contacte són i/u , i tant fa si són àtones o una d'elles és tònica: avi olotí (aviulutí)

El contacte entre dues vocals tòniques no provoca ni elisió ni sinalefa: dibuixarà àngels (dibuixaraangels)

Els sons consonàntics són més complexos que els vocàlics , si parlem d'articulació: hi ha una obstrucció de l'ona sonora que prové de la laringe.

Es classifiquen segons mode d'articulació, punt d'articulació i vibració:

  • Segons la vibració poden ser:
    • Sonors, si vibren les cordes vocals.
    • Sords, si no vibren les cordes vocals.
  • Segons el mode d'articulació poden ser:
    • Orals o Nasals: orals si ressonen a la boca, i nasals si ressonen al nas.
    • Líquids o no líquids: els líquids modifiquen lleugerament l'aire que surt (són els sons laterals o vibrants) i els no líquids presenten obstrucció.
    • Oclusius o fricatius o africats (només per als sons orals no líquids): són oclusius si hi ha un obstacle que l'aire ha de vèncer per emetre el so; i són fricatius si no hi ha una obstrucció, sinó una estretor en algun punt que fa que l'aire surti fregant els òrgans de fonació. Són africats si primer hi ha una oclusió i després una fricació.
  • Segons el punt d'articulació (lloc on s'ajunten els dos òrgans que intervenen en la fonació) poden ser:
    • Bilabials: contacte entre llavi inferior i llavi superior.
    • Labiodentals: contacte entre llavi inferior i incisius superiors.
    • Dentals: contacte entre àpex de la llengua i cara interior dels incisius superiors.
    • Alveolars: contacte entre àpex de la llengua i alvèols superiors.
    • Palatals: contacte entre predors de la llengua i paladar dur.
    • Velars: contacte entre postdors de la llengua i vel del paladar.

Per a definir un so primer es diu el punt d'articulació, després el mode i després la vibració, precisant especialment si els líquids són laterals o vibrants i si els vibrants són simples o múltiples. Exemples:

      • [k]: so velar, oclusiu, sord.
      • [r]: so alveolar, líquid, vibrant, múltiple, sonor.

Aquest seria el quadre resum de trets distintius de sons consonàntics:

 

Vibració

Mode d'articulació
Oral
Nasal
Líquid
Oclusiu
Aproxi-mant
Fricatiu
Africat
Vibrant
Lateral

Punt

d'arti-

culació

Bilabial
Sonor
[b]
[]
[m]
Sord
[p]
Labio-dental
Sonor
[v]
[]
Sord
[f]
Dental
Sonor
[d]
[ ]
Sord
[t]
Alveolar
Sonor
[][r]
[l]
[z]
[dz]
[n]
Sord
[s]
[ts]
Palatal
Sonor
[ ]
[]
[d ]
[]
Sord
[]
[t ]
Velar
Sonor
[g]
[]
[]
Sord
[k]

 

Parlem de neutralització quan, en una parella de fonemes, un dels trets distintius que els oposava deixa de ser pertinent per acció del context.

Per exemple, a final de mot, el tret sord-sonor de la parella [g] / [k] es perd i totes dues passen a sonar [k] sorda: rec (canal) - reg (regatge) sonen igual.

La neutralització desapareix per contacte sintàctic amb el so posterior, per exemple, si es produeix la sonorització:

rec ample sona "reg" perquè la vocal posterior sonoritza la consonant oclusiva sorda.

Les diferències dialectals, pel que fa a fonètica consonàntica, més importants, són aquestes:

  • L'ALGUERÈS realitza el so [v], passa les consonants d,l entre vocals a [r] (cada es diu cara) i la r seguida de consonant es pronuncia [l] (gelmà). També sonen totes les mudes finals, i la -r es reforça amb -t als monosíl.labs (durt)
  • El ROSSELLONÈS, o català septentrional, reforça amb t els mots que acaben en -r (ort, cart), suprimeix la -d- en mots com vendre (venre)i el so desapareix al final (pei en comptes de peix)
  • El VALENCIÀ realitza el so [v] en determinades àrees , no emmudeix el so [r] final ,ni d'altres, com la [t]. La "x" inicial o darrera consonant sona africada ( ticot) i la -d- intervocàlica desapareix (llauraor en comptes de llaurador)
  • El BALEAR, o català insular, realitza el so [v], ioditza la -LL- intervocàlica en -I- (assolellat es pronuncia assoleiat) o fins i tot fa desaparèixer aquest so (filla es diu fia), pronuncia els sons oclusius finals (camp),fa moltes assimilacions (dissabte es diu dissatte)
  • El CATALÀ CENTRAL ioditza la -LL- intervocàlica en -I- .

FENÒMENS DE CONTACTE A DINS DELS MOTS

Segons els sons que els envolten , els fonemes es poden realitzar de maneres diferents:

Un AL.LÒFON és cadascuna de les variants que pot tenir la realització d'un fonema en funció del seu context. Per exemple, el fonema /d/ té tres al.lòfons :

dona
verd
cada
[ d ]
[ t ]
[ ]

Els fonemes /b/, /d/, /g/ es transcriuen [b] [d] i [g] en aquestes posicions:

  • Inicial de mot o després de pausa: boira,dent, gana.
  • Després de so oclusiu: ruc vell,abdominal, gat golafre
  • Després de so nasal: àmbit, ben dit, bon gust
  • La /d/ després de so lateral: caldera
  • A final de síl.laba davant consonant, si es realitzen sonors: abdicar, additiu, càstig dur

    Els fonemes /b/, /d/, /g/ es transcriuen [] [] i [] en aquestes posicions:

  • Entre vocals: cavar, moda, arruga
  • Darrera de vocal o consonant no oclusiva ni nasal (ni lateral en el cas de /d/): zebra, quadre, ogre, maig ventós, calaix buit.

    Els fonemes /b/, /d/, /g/ es transcriuen [p], [t] i [k] en posició final de mot, abans de pausa (d'aquest fenomen se'n diu ENSORDIMENT i en passem a parlar tot seguit)

FENÒMENS DE CONTACTE ENTRE MOTS

Quan parlem fluïdament , encadenem tots els sons en una sola tira fònica, i això provoca fenòmens de contacte entre sons , que els poden modificar. Només pronunciant emfàticament o fent una lectura pausada, es desfan aquests contactes. Aquests fenòmens són:

ENSORDIMENT - SONORITZACIÓ

ENSORDIMENT

Els sons oclusius a final de mot o davant pausa esdevenen sords; també a final de síl.laba o mot quan estan davant de consonant sorda: absolut (la b sona p), adquirir (la d sona t), cartílag tiroide (la g sona k)

SONORITZACIÓ

Els sons sords a final de mot o síl.laba davant de sons sonors i vocals, esdevenen sonors: paràgraf nou (la f sona v), cop moral (la p sona b), les orquídies (la s sona z)

 

EMMUDIMENT - SENSIBILITZACIÓ

EMMUDIMENT

En determinats contextos algunes consonants emmudeixen i no sonen, tot i que hi ha dialectes on això no passa:

      • [r] a final d'infinitius i derivats: parlar
      • [t] i [d] darrere [n] i [l]: malalt
      • [p] i [b] darere [m] : camp
      • [s] davant [s], [], [ ]: els joves
      • [s] en "aquest" seguit de consonant, pausa o com a pronom: aquest canta
      • [s] sempre en "aquests": aquests nois
      • [r] en el mot "arbre"i algunes formes de "prendre" i derivats: comprendré

SENSIBILITZACIÓ

Es produeix quan una consonant,normalment emmudida, passa a pronunciar-se en contacte amb vocal o pronom:

      • Infinitius i gerundis: portar-la, sentint-la
      • la t de -NT seguida de vocal: vint-i-set.
      • La s d'"aquest" si després té nom, adjectiu o un altre determinant començat per vocal: aquest home, aquest últim noi

 

ASSIMILACIÓ

Es produeix l'assimilació quan algunes consonants canvien el seu punt d'articulació en funció del que té la consonant del darrere :

N' hi ha de 4 tipus:

  • Labialització: El so [n] canvia a:
    • [m] si darrera té [p],[b]o [m] : tan petit, tanmateix
    • [] si darrera té [f], [v]: enfonsar, enveja
  • Dentalització: Els sons [n] i [l] es pronuncien com a dues variants al.lòfones dentals si tenen darrere sons dentals[d] i [t]: Andorra, rentar, el dissabte.
  • Palatalització: Els sons [n] i [l] es pronuncien [] i [] respectivament quan darrere duen un so palatal [] ,[ ] , [] o []: un gerani, el joc, el xivarri
  • Velarització: El so [n] seguit de velars [k] o [g], es velaritza en [] : angúnia, àncora.

 

GEMINACIÓ

La geminació és el contacte entre dues consonants iguals que pertanyen a síl.labes diferents. En alguns casos ve marcada per l'etimologia i l'ortografia: Gemma, Anna, ombrel.la, addenda.

En altres casos es produeix segons la zona geogràfica i el context de les consonants. Les més usuals són les dels grups -BL- i -GL-, que doblen la b i la g respectivament:

noble
[nóbbl]
regla
[réggl]

També hi ha geminacions després de produir-se unes assimilacions, en els grups -TLL-, -TL-, -TM-

ratlla
[rá]
atles
[álls]
setmana
[smmán]

(web realitzada durant el mes de juliol de 2005)